Fins aquí hem arribat!

Avui ha estat la darrera classe de l’assignatura i és per això que he decidit fer una cloenda  sobre tot el recorregut que hem fet. Per començar, dir que ja des de l’inici vaig agafar l’assignatura amb moltes ganes perquè era un tema que em semblava interessant i que encara no havíem tractat. També, el que crec que ha fet que vegi l’assignatura d’una altra manera és que al no ser plantejada des d’una vesant clínica i degut a l’experiència del mestre amb infants, ha estat una matèria plantejada des d’una vessant més humana i això sempre enganxa perquè se’ns han mostrat molts de casos reals i sempre hem treballat sobre les nostres experiències o les de n’Iñaki.

A més, crec que el mestre ens la va saber "vendre" molt bé i ja des del començament ens va plantejar un mode de donar la classe diferent dels que havíem tingut. Dic això perquè durant el transcurs del trimestre hem anat donant els continguts que teníem previstos però aturant-nos en aquells que tenien més interès per a nosaltres i debatent molt sobre moltes qüestions. El fet de fer les classes d’aquesta manera, partint del que pensem, posant-lo en grup i debatent crec que és la manera com realment s’aprèn i la forma d’enriquir-nos dels coneixements dels altres; de fet, és la manera com ens diuen que hem d’ensenyar però que molts pocs docents utilitzen per donar les seves classes.

Ja vaig dir a una altra entrada que la manera que teníem de treballar m’agradava perquè em feia pensar individualment i després comparar el que jo pensava amb els altres. Tot i que les darreres classes han estat una mica més teòriques, possiblement per la manca de temps crec que els continguts donats han estat molt treballats, de manera que el que hem fet ho hem fet bé. Tot i que hi havia moltes coses que em venien de noves i hagut d’altres que si que havíem donat però que en aquesta assignatura se’ns han plantejat des d’altra perspectiva.

Per últim i fent menció al darrer que hem vist: el maltracte infantil, crec que ha estat molt bé acabar amb aquest contingut ja que tot i que hem vist per un costat l’infant, per l'altre a la família i a l’escola, aquest darrer tema ho englobava tot i malgrat que encara avui sembla un tema tabú, hem de ser conscients que això passa i que nosaltres serem elements claus de diàgnostic i, sobretot, de prevenció. Així, era necessari tractar aquest tema i quina millor forma que fer-ho per concloure amb l’assignatura.

Segons el meu pont de vista, tot el grup en general hem gaudit molt podent compartir tots aquests moments a classe i tot i que crec que he après molt, l’educació emocional no acaba aquí, continuaré formant-me en aquest aspecte per poder arribar a ser una bona professional capaç de donar resposta a totes les necessitats dels infants. Per això, abans de començar a treballar en educació el meu objectiu és poder anar a altres centres a veure diferents maneres de treballar no només les emocions sinó també altres aspectes educatius. Així la meva fita és poder veure diferents escoles per acabar de crear l’estil de mestra que vull ser!

Per acabar amb aquesta etapa del blog (perquè el meu blog no acaba aquí) vull posar dues cançons. La primera està relacionada amb el darrer tema del que hem parlat, el maltracte, i és una cançó que crec que té molta força i em motiva; la segona, és per recordar el moment tan difícil que està vivint l’educació i per mostrar la meva desconformitat amb la política que ens maneja com titelles, hem de reaccionar! 

Se acabaron las lágrimas

No estamos creyendo

El maltracte infantil

Aquests dos darrers dies, hem estat parlant sobre el maltracte infantil. De manera teòrica hem vist els tipus de maltractes que hi ha i un vídeo sobre diferents casos i com segons cada persona i el seu context, acaben superant-lo o no amb major o menor dificultat. Veient aquest vídeo he pensat sobre un altre tema que ja vàrem tractar: la resiliència. En altres entrades ja vaig exposar que crec que depenent de l’entorn de cada persona, aquesta té major o menor dificultat per fer front a les circumstàncies adverses de la vida superant-les amb èxit.

Dic això perquè quan he vist les diferents situacions veia com alguns si que se’ls veia que ja “havien passat pàgina” però en canvi altres encara parlaven amb ràbia, encara ho portaven dins. La noia gallega que és una persona que fins i tot fa xerrades sobre el maltracte tenia un marit, un fill i una mare que la recolzaven; en canvi, la noia que continuava anant a les xerrades, només tenia a la seva germana ja que els seus pares ni tan sols la havien cregut quan ella s’ho havia contat. Tot i que això són suposicions meves, jo veig la diferència entre l’entorn d’una i de l’altra i crec que això, com ja vaig dir, influeix en la seva capacitat de resiliència.

He trobat un vídeo que m’ha agradat per dos motius: per una banda, mostra conceptes com el masclisme o la discriminació que tot i que nosaltres a classe no els hem vist com a tal, encara són molt presents a la nostra societat; per altra banda, al final es veu com la nena surt d’aquesta “marea” que la estava enfonsant, i aquí és on ho torno a relacionar amb la capacitat de resiliència que com va dir n’Iñaki és la capacitat de navegar entre aigües turbulentes i sobreviure. Per tant, és un vídeo que per a mi mostra com una gran càrrega intenta enfonsar l’autoestima de la nena però al final aquesta surt “a flote”.

Per últim m’agradaria ressaltar una de les paraules que surten al final del vídeo: INDIFERÈNCIA. Això ja ho vàrem parlar quan parlàvem de l’afecció hi tal com diu Félix López: “No es suficiente el que no me golpees, tu cuerpotiene que ser cuenco, hogar y abrazo para mí”, és a dir, no hem d’oblidar que no basta amb no fer mal, hem de fer!

La caixa de les emocions (24 / 05 / 2012)

N’Iñaki ens va dir que miréssim un document en el qual hi havia diferents activitats per treballar a l’escola sobre les emocions. De totes havíem de triar una i explicar-la a classe, però com que ningú ho havia mirat (inclosa jo) no vàrem fer-la; tot i així aquí quedarà plasmada l’activitat que jo he triat.

A una entrada anterior ja vaig comentar una sèrie d’activitats sobre el treball de les emocions que vaig extreure d’un llibre fent un petit anàlisi dels aspectes que pensava que aportava. També, dir que tot i que sé que el treball de les emocions es fa en el dia a dia, crec que està bé poder disposar d’activitats sobretot al principi, ja que crec que la inexperiència fa que tot i que ho tinguis en compte i aprofitis moments per treballar-les, hi haurà moments en què et doni seguretat poder disposar de material per treballar-les.

Mentre llegia totes les activitats m’he adonat que tot i que la gent digui que a classe no es treballen les emocions, hi ha moltes activitats que si que es fan a les aules d’infantil i que no sabia que amb això també es treballaven les emocions. Per exemple hi ha moltes activitats que treballen les habilitats socials com ara relacionar-se amb els companys parlant sobre les fitxes que tenen en comú, dir entre tots com s’ha de fer per tenir un amic… és a dir, activitats on el que es fomenta és el diàleg i la comunicació entre els infants tot aprenent habilitats comunicatives com esperar el seu torn o arribar a acords.


Això m’ha fet pensar en el cas de la mestra que a la conferència que es va fer a Eivissa sobre les emocions va dir que ella no sabia treballar-les perquè mai li havien explicat; dic això perquè segurament aquesta mestra si que treballava les emocions amb els seus alumnes però sense ser conscient.

Crec que totes les activitats són bones per determinats aspectes a l’aula, encara que hi  ha que m’agraden menys o més. Hi hagut una que crec que no es podria aplicar a infants massa petits però que amb els nens de cinc anys si que podria funcionar: la dels taxistes; crec que és una bona manera de conscienciar els infants sobre determinats comportaments que fan sentir-se mal als altres i crec que serviria molt en edats superiors on els infants comencen a formar grups i riure’s d’altres.

No obstant, l’activitat que jo he triat és una altra, una que crec que sí que es pot aplicar a tots els cicles: “Emocions entre tothom”. Primer dir que l’activitat consisteix en què la mestra mostra sis emocions que poden ser quatre o tres segons l’edat dels infants o el criteri del professor per triar les emocions a treballar, i entre tots posen la cara que creuen que correspon a cada emoció. Després per grups de sis han de decidir i pintar en cada cartronet la boca de l’emoció descrita baix d’aquest. Per tant, s’han de posar d’acord i entre tots dibuixar les boques que li pertocaria a cada emoció. Per últim tots els grups ho posen en comú i parlen sobre si són adequades les boques dibuixades per tots els grups en relació a l’emoció que li pertoca.

He triat aquesta activitat perquè a més de què crec que és molt fàcil d’entendre, ajuda als infants tant a reconèixer l’expressió dels altres com a prendre decisions en equip. D’aquesta manera a més d’ajudar a identificar i expressar emocions crec que els ajuda a comprendre una mica més la societat on viuen ja que aquestes expressions són les usades en aquesta i tindran que conèixer-les per adaptar-se millor. És això el que pretenc que es treballi en aquesta activitat, tant el treball en equip per prendre decisions (en aquest cas com pintar la boca de cada emoció) com la identificació de les emocions. En definitiva, que els infants es familiaritzin amb la manera que té la societat d’expressar el que sent ja que així, a més de saber quan els seus companys o familiars estan tristos, alegres per saber quina reacció tenir davant de cada expressió somàtica els infants aprendran que l’expressió de les emocions és natural i no tindran por a expressar el que senten.

El que necessitaria per dur a terme aquesta activitat són el nombre de cartronets de les emocions que vull treballar multiplicat pel nombre de grups formats que en principi serien quatre grups de sis persones o podríem reduir el nombre de persones per grup i fer més per tal de provocar que tots els membres participin. A més dels cartrons amb les cares sense boca necessitaríem llapis o altre tipus de material que permeti dibuixar les boques o fer-les com ara la plastilina.

Una activitat semblant a la que seleccionat, encara que no sigui un treball tan directe de les emocions, és “Sense paraules” on s’ha d’explicar sense parlar als companys alguna situació.  També, una altra activitat que continua tractant del llenguatge no verbal però que és més lúdica i que com la que he triat tracta l’expressió de les emocions de manera més directa i és la de “Tira’t i emocionat”. Aquesta darrera crec que es podria treballar de manera conjunta amb la que he triat ja que del que es tracta és de tirar dos daus i dir el que surt a un dau fent servir la veu que li pertocaria a l’emoció que ha tocat a l’altre dau. Per tant, es treballaria l’expressió oral de les emocions i en la que he triat l’expressió facial.

Com veieu tot i que he triat una activitat central he tingut bastants de dubtes i he volgut posar les altres opcions per si algú vol ficar-li una ullada i perquè penso que es poden treballar de manera conjunta tot fent modificacions. 

Cercant per Internet alguna pàgina on oferissin altre tipus d’activitats he trobat una on a més de trobar interessant les activitats que proposa per treballar a l’aula també m’agrada el recull d’activitats interactives que ha fet. A més de treballar les emocions és una manera de donar-li un sentit a les TIC i crec que encara que no totes estan adaptades a l’etapa d’infantil moltes es podrien fer amb els infants. L’enllaç d’aquesta pàgina és: http://trestizas.wordpress.com/2010/02/08/reconocer-y-expresar-emociones-sensaciones-sentimientos/. Cliqueu damunt de l’activitat interactiva per fer o veure les diferents activitats que hi ha.

Quan parlàvem d'aquestes activitats a classe ha sortit un debat ja que en un company deia que hi havia activitats on sortien fitxes i per això pensava que no estaven bé. És cert que en l'escola d'avui hem d'ometre les fitxes però sabent quin tipus de fitxes són les que s'han d'eliminar; és a dir, el fet de no treballar amb fitxes és perquè aquestes proposen unes activitats on tots els infants han d'arribar als mateixos objectius, és a dir que no tenen en compte les individualitats de cada nen;  però hem de saber que hi altres fitxes, creades pels docents que l'únic que pretenen és que cada infant deixi plasmat el seu coneixement i que no per això mostren dibuixos estereotipats que els nens han de copiar i que tampoc impliquen que tots els infants arribin a un mateix objectiu; és per això que hem de tenir clar el que pretenem i tenir un criteri a l'hora de seleccionar el material que volem utilitzar. Per això he volgut fer un exemple del que seria una "fitxa", encara que jo li posaria un altre nom, creada per mí per treballar l'activitat que jo he triat però en comptes de en grups de sis de manera individual.

En la meva fitxa es veu com tot i que tots els infants disposarien de la mateixa, sortirien creacions totalment diferents ja que l'únic que es presenta és el nom de l'emoció i una cara sense expressió facial on els infants haurien de dibuixar tant els ulls com la boca. Crec que aquest tipus de "fulla d'emplenament" no és perjudicial per l'aprenentatge dels infants si li donem un sentit al que fem i no es tracta d'omplir-la i ja està. El que vull dir amb això és que no ha de consistir en què els infants omplin aquest full i ens oblidem d'ell sinó que després hi hagi una posada en comú, que els infants debateixin sobre si pensen que les expressions dels seus companys coincideixen amb l'emoció, etc. Seria com l'activitat de "Emocions entre tothom" però una mica modificada.

Primera entrevista amb les famílies (17 / 05 /2012)

A la classe anterior vàrem estar veient a nivell teòric els aspectes a considerar quan realitzem una entrevista amb els pares. Avui hem traspassat aquesta teoria a la pràctica i jo l’he viscut en primera persona ja que he tingut el paper de mestra i en Nacho de pare d’un infant de tres anys, en Pere.

M’ha agradat molt posar-me a la pell d’una mestra i sobretot, poder després compartir amb els meus companys els aspectes que havia dut més bé o altres que ells havien vist que se m’havien passat per dalt. Així hem pogut debatre sobre una situació “real” i ens ha permès analitzar-la millor que si ho haguéssim fet sobre un cas imaginari.  

Per començar jo tenia una sèrie d’ítems que cal saber i havia de triar una mena de guió per dur la meva entrevista. Ho he fet amb ajuda d’un company i hem decidit que només tractaríem aspectes com el període d’adaptació, i l’autonomia a l’hora de dormir, menjar i anar al bany. Hem dit a classe que el principal en una primera entrevista era crear un vincle amb la família i que, per tant,  no cal que ens amollin a una sessió tota la informació que volem ja que aquesta anirà sorgint més endavant si creem un bon clima entre tutor-pares.

Per tant, crec que tot i que jo he seleccionat aspectes molt generals per conèixer m’he preocupat massa pel guió que tenia i per això al començament de l’entrevista he estat una mica més insegura i nerviosa. Doncs, l’idoni és portar quatre aspectes fonamentals ja que del contrari pot acabar semblant un interrogatori.

A més, començant per l’acolliment del pare he tingut falls com ara que he passat endavant d’ell o què he posat la cadira molt prop de la porta i això ha forçat encara més començar l’entrevista. El que hauria d’haver fet en comptes de començar demanant-li per l’infant és fer una introducció que el posi en situació on s’expliqui el perquè de fer una entrevista i on ens presentem una mica.

Després l’he demanat de quan era el seu fill i tot i què és una pregunta important ja que hi ha una gran diferència entre infants de principi i de finals no he sabut donar una solució al pare quan em confessava la seva por per l’edat del seu fill. Així una solució que hem trobat és dir-li que no és la primera vegada que tenim infants de finals d’anys per tal que vegi que no és l’únic.

Altres aspectes que m’han comentat són:

• No recórrer a tants de diminutius.
• Ser més empàtic ja que tot i que jo li deia que no és preocupés el que estic fent és llevar-li importància a una situació que li angoixa de veritat quan el que he de fer és donar solucions.
• Començar per l’argument i després dir el que vull dir perquè sinó la informació pot ser mal entesa. Per exemple quan li he dit que pensem que en aquesta edat el més idoni és no portar-lo al menjador.
• Concloure l’entrevista fent una mena de resum de tot el que hem parlat i agraint la seva presència.

El fet d’haver pogut dur a terme aquesta simulació d’entrevista ens ha servit a tots per adonar-nos d’aspectes que cal de tenir en compte i així, en un futur els tindré en compte a l’hora de realitzar altres entrevistat, tot i que sé que continuaré cometent errors i intentant solucionar-los; això és una de les coses que més m’agraden de la vida, tenir la capacitat per millorar situacions gràcies a l’ajuda d’altres ja que et donen una gran varietat de punts de vista per després poder jo triar els que cregui més encertats.

Per acabar m’agradaria fer un recull on exposo els objectius que jo tenia i els aspectes a tenir en compte en els diferents moments de l’entrevista als que he arribat mitjançant el debat que hem fet a classe sobre aquesta entrevista (està molt sintètic). 

Situació mare - professora sobre el període d'adaptació (15 / 05 /2012)

A classe, n’Iñaki ens ha plantejat la següent situació:

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

A partir d’aquí  nosaltres hem reflexionat sobre aquesta i hem dit allò que ens semblava. Personalment, la meva opinió sobre l’actitud de la mestra és que no és gens encertada ja que es suposa que tot i que el període d’adaptació ha d’estar planificat i programat hem de tenir un cert grau de flexibilitat i poder adaptar-nos a les necessitats de les famílies. A més, crec que aquesta resposta res té a veure amb el que l’infant necessita i està centrada, exclusivament, en la preocupació per seguir amb la programació fixada.

Per la seva actuació, em dóna a entendre que és una mestra innexperta ja que mostra certa rigidesa a una cosa que tal vegada no tenia prevista i moltes vegades el fet de no sentir-nos segurs fa que tanquem les regles i vulguem estructurar massa les situacions. Per tant, aquesta inflexibilitat la veig com signe d’inseguretat.

Per altra banda, la meva proposta per contestar a aquesta situació que ens proposa la mare hagués estat demanar-li el perquè pensa que el seu fill ja està preparat. Així, mitjançant una pregunta oberta li donarem l’oportunitat a la mare d’expressar l’opinió que ens ha donat i, depenent del que nosaltres haguem vist a l’aula acceptarem aquesta situació o oferirem altres possibilitats.

Per exemple, si fos el cas que la mare ens planteja això per motius laborals o que nosaltres hem vist que encara no està preparat per acabar amb aquest període podríem recórrer a cercar solucions entre ambdues parts com ara la presència d’un altre familiar. El que es tracta és de no trancar aquest primer vincle que estem creant amb la mare ja que si ens veu inflexibles a la seva proposta pot sentir-se atacada i no tornar a exposar-nos la seva opinió sobre altres aspectes.

D’aquesta manera, davant d’una situació així hem de cercar una solució de compromís on es tingui en compte el que pot la família i el que podem nosaltres; hem de ressaltar que la importància de continuar aquest període no és decisió nostra sinó que és el projecte que es du a terme en aquest centre. A més, a nivell de mestres també li podem dir el perquè de voler cercar una solució tot justificant la importància de dur a terme aquest període ja que és molt probable que la família no sàpiga el perquè d’organitzar aquest moment.

A tot això li hem d’afegir que nosaltres no som la veritat absoluta i que és la mare la que ha passat més temps amb l’infant i que per tant, millor el coneix. Amb això vull dir que no per ser mestres hem de posar les nostres conviccions per damunt de les dels pares ja que ells, encara que no hagin estudiat com nosaltres tenen una formació molt imporant: l'experiència.  

Resiliència ( 8 / 05 / 2012)

En aquesta classe hem estat parlant de la resiliència i a mi m’ha agradat la manera de definir-la que ha utilitzat n’Iñaki dient que és la capacitat de navegar entre aigües turbulentes i sobreviure.

Moltes de les coses que hem vist avui les he pogut trobar a un vídeo on s’entrevista a Boris Cyrulnik. Al començament d’aquest, l’home posa a la taula com la falta d’afecció és per a ell un maltracte físic i fa que l’infant no estigui preparat per afrontar les coses del món ja que per a ell suposa un excessiu estrés.

Al minut 3: 24h l’entrevistadora li demana la possibilitat de donar un gir a aquesta situació i és quan es comença a parlar de la capacitat de resiliència. Per a ell aquesta capacitat són les condicions que permeten a una persona retornar al seu desenvolupament, és a dir, per continuar en aquell moment on s’havien quedat. Un aspecte que em sembla important que diu és que no hi ha un perfil d’infant resilient sinó que s’ha de tenir en compte tot el seu entorn. Ell denomina a aquest entorn com si fos una constel·lació on es troben la mare, el pare, oncles, avis, monitors... i diu que si qualque estrella s’apaga hi ha una sèrie de persones més que són les que encara continuen allà i poden fer-lo reprendre el seu desenvolupament.

Quan estava parlant de l’importància d’aquest entorn se’m venia al cap l’ideari de Bronfenbrenner que també li atribueix a l’entorn de l’infant una gran importància en el seu desenvolupament.  Cap al final del vídeo, explica com estan desapareixent les relacions humanes i els infants es veuen educats pels mitjans de comunicació que no els proporcionen un aprenentatge sobre els rituals d’interacció.

Un altre punt del qual parla és que no hi ha infants més resilients que altres sinó que el que passa és que disposen d’un entorn que els permet més o menys desenvolupar aquest procés de resiliència. 

Un altre aspecte curiós que ha dit i que ja vàrem veure a classe sobre com un fotògraf conegut creia que s’havia refugiat en la fotografia per superar la seva timidesa, és que “entre els infants resilients hi ha un gran nombre d’escriptors, cineastes o pintors ja que és al refugi de l’imaginari on ells han pogut suportar l’horror d’allò real”. Per tant, estableix una relació entre la capacitat de resiliència i la creativitat. 

Altres punts sobre els quals parla són sobre l’altruisme, sobre els infants maltractas i l’afecció entre aquests i els seus pares maltractadors o de la societat d’avui... Crec que és una entrevista molt interessant perquè ho explica de manera molt clara i tot i que està en francès se l’entén molt bé i a més està subtitulat.

Per tant, el que he tret d’aquí és que un fet traumàtic no marca tota la vida si tenim un bon context que ens ajuda. Deixo l'entrevista i us recomane llegir-la, és molt interessant! 

El període d'adaptació (8 y 11 / 05 / 2012)

Tant avui com a la classe anterior hem estat parlant del període d’adaptació. Per començar, el que per a mi és un període d’adaptació és el procés complex i, moltes vegades, dolorós que es produeix en el moment d’acceptar una situació desconeguda (normalment amb la mare, perquè és amb la persona que estableix un major vincle) on s’han de contemplar els ritmes diferents dels infants. Aquesta seria la definició d’aquest període i el tema sobre el qual jo centraria la meva atenció en el paràgraf seleccionat per tots nosaltres de la prova d’examen.


Al llarg d'aquest escrit es veuen contestades algunes qüestions com ara: 
Perquè és un dels moments crucials i estratègics? 
Perquè s'inverteix una gran quantitat d'energies?
Podem establir regles de funcionament per a aquest període?
Què és allò que no hauríem de fer mai? 

El perquè de planificar aquest període l’extrauré de dues lectures: la conquesta de la classe i l’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca. No obstant, ja a la normativa surten unes orientacions on consta que s’ha de planificar aquest període.

Per començar aquest és un moment molt important en la vida d’un infant, ja que és l’entrada a un món (escola) aliè a la família i, com tots els canvis importats de la vida requereix un temps d’elaboració perquè alhora hem d’anar canviant nosaltres també. Els infants no poden deixar-se anar dels seus pares i mares sense agafar-se en un altre lloc; per això és molt important que abans d’anar a l’escola algun familiar hagi impregnat amb la seva presència tots els espais de la classe i que hagi pogut conèixer al mestre, veure l’escola i jugar en els seus espais. Com ja vàrem dir a classe aquest moment s’ha de fer de manera gradual i per això al principi l’infant hauria d’anar una estona amb els pares, sense haver-s’hi de quedar. 

Però, com diu Cristóbal Gómez: “tan important és l’elaboració de la separació per als infants com per als seus familiars. L’angoixa que provoca als pares i les mares la separació es transmet als fills. Per això, en les primeres trobades no formals que es tinguin amb la família, és imprescindible donar confiança i parlar d’aquesta angoixa”. 

A més, i relacionat amb aquestes separacions que es fan de manera gradual entre la família i l'infant una de les coses que no hem de fer mai és mentir al nen, és a dir, els pares han de dir-li que surten però que tornaran i, evidentment, tornar. A més, tampoc hem de pensar que el fet de ser professionals en educació ens dóna el dret a no tenir en compte a les famílies o situar-nos per sobre d'aquestes. 

Amb la manera de planificar les aules, els primers dies de classe, i en definitiva, la manera com un centre estigui organitzat estarem transmetent una confiança als infants que, indirectament, transmetrem a les famílies a través d’aquests.

A més, per molt que planifiquem, no tots els infants necessiten el mateix temps, pot haver avant i enrere i això també ha de quedar explicat a les famílies. També el perquè de planificar aquest període i més relacionat amb el paper del mestre és donar l’oportunitat perquè estableixin nous vincles i ajudar-los a fer les primeres socialitzacions.

Per tant, no només hem de pensar en l’infant sinó que també incideixen altres factors com són les famílies, el mestre i l’organització del centre en general.

Per una altra banda, com ja vàrem veure quan parlàvem del vincle, l’infant té la capacitat innata de relacionar-se però està demostrat que l’absència de la figura d’afecció del nen pot provocar problemes en les capacitats socials i cognitives (no te perquè afectar a la totalitat dels infants).

Diu Alexander Lowen que quan un nen per la fe en la seva mare a causa de la separació comença a perdre la fe en ell mateix perquè és la mare qui li transmet la seguretat per explorar el món. Per tant, quan veu que la seva persona de referència desapareix, això POT provocar angoixa, expressada de moltes maneres.

Com a síntesi  hem de saber que tot i que l’infant des del moment del naixement té la conducta innata per començar la seva socialització (somriure, plorar, vocalitzar...), si aquest veu que la figura amb la que ha establert un vincle afectiu clau ha desaparegut, aquesta conducta exploratòria s’atura bruscament.

Per tant, com que està comprovat que això pot passar i seguint les paraules de Vicenç Arnaiz: “ens vam afanyar a dissenyar una estratègia que permetés l’accés a la separació de l’infant com una conquesta d’aquest i no com l ‘acceptació amb més o menys resignació d’una distància imposada”.  

Per últim, la darrera part d'aquesta activitat l'utilitzaré per analitzar una vinyeta que hem vist a classe sobre la contestació d'una mestra a la pregunta de: professió? La mestra li contesta: animadora, educadora, actriu, mare, guia turística, lingüista, gesticuladora, etc.

Crec que aquesta contestació és ben encertada. Nosaltres serem mestres i haurem d'educar a un gran nombre d'infants al llarg de la nostra professió; no obstant quan parlem d'educar no només hem de pensar en els aspectes cognitius sinó que l'educació inclou altres àmbits com el social o l'emocional. Per tant, és cert que de vegades hem de ser bons comunicadors ja que l'important no és el que sabem sinó la manera que tenim per transformar aquesta informació en una informació accessible pels infants; altres vegades, per tal que els infants mostrin interès per  un conte o per una explicació haurem de teatralitzar les nostres intervencions, ser creatius i cercar estratègies que captin l'atenció dels que més els hi costa i així podria dir moltes coses més que hem de fer per arribar al nostre objectiu: aconseguir que els infants siguin autònoms i puguin continuar aprendre fora de l'escola, al llarg de tota la seva vida.

Per tant, estic totalment d'acord amb la resposta tot i que en aquesta vinyeta la presenta com un càrrec per la dóna i li dóna un toc d'humor. Jo  no crec que sigui una càrrega haver de tenir tants de recursos al nostre abast sinó que aquests són els que ens enriqueixen com a professionals i els anirem aprenent a mesura que ens facin falta.

Bibliografia:

GOMEZ MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe. El període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.

Arnaiz, V. (2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes  de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears, Fundació G.Cifre de Colonya.  

Per concluore amb aquesta entrada he fet un esquema sobre els diferents conceptes que hem aportat els diferents grups i la manera com jo els distribuiria. 

L'escola d'avui (26 / 04 / 2012)

En la classe d’avui hem començat per escriure com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Per descriure aquest tipus d’escola havíem de tenir en compte la filosofia que la sustenta, els objectius i els models i motivacions. Primer ho hem fet de manera individual, després en petit grup i, per acabar, hem fet una posada en comú amb l’altre grup. Les respostes han estat les següents:

Filosofia que la sustenta: partir d’una imatge d’infant competent, actiu, capaç i, per tant, que tota l’actuació pedagògica tingui l’objectiu de donar resposta a les seves necessitats (JO).

Escola oberta i propera on el nen sigui el centre (PETIT GRUP).

Escola humanista que prioritza l’escolta, la participació i la comunicació (ALTRE GRUP).

Objectius: fomentar un centre on tots els infants tinguin cabuda dins l’aula així com les seves emocions i passar de la cultura d’aula a la de centre (JO).

Fomentar el contacte amb la natura utilitzant els recursos naturals en l’ensenyament, incloure a tots els alumnes (inclusió)  (PETIT GRUP).

Aconseguir una escola integradora, donar un marc de seguretat (desenvolupament emocional) partint dels interessos i necessitats dels infants (ALTRE GRUP).

Models i motivacions: model constructivista, que sigui l’infant el que construeixi el seu coneixement i no que reprodueixi el que ha construït una altra persona i que no té sentit per a ell (JO).

Model constructivista però afegint la part emocional (PETIT GRUP).

Aprenentatge per a tota la vida (ALTRE GRUP).

Després hem vist un quadre sobre la història de l’educació infantil, els models que ha hagut i que encara hi ha i hem col·locat les nostres respostes al model corresponent. En finalitzar hem arribat a la conclusió que totes les nostres aportacions pertanyien a la “Casa del nen”  és a dir que tots tenim una idea d’escola basada en el nen i en les seves necessitats. 

Com que avui hem parlat del tipus d'escola que hauria d'haver als nostres díes, he volgut fer un referent d'escola per a mi, les escoles del nord d'italia, per això aquí deixo alguns vídeos sobre el que fan els seus alumnes i alguns punts claus de la seva metodologia. 

Deixo també un parell de frases que m'agraden:

"Toda lección debe ser la respuesta a una pregunta; es decir que debe responder a una curiosidad interior del niño o, por lo menos, debe primero despertar esta curiosidad para proporcionar un alimento. Armonizar la voluntad de aprender con el deseo de aprender". Dewey

"Quiéreme cuando menos lo merezca, porque será cuando más lo necesite" (desconegut)

Activitat 7 (24 / 04 / 2012)

Avui hem fet un debat sobre la lectura “Retrato de dos modelos de família”. Per començar he de dir que és una lectura apropiada per fer-nos reflexionar ja que exposa dos models molt extrems de família i és precisament això el que ha provocat a classe, un debat.

No obstant, la part final de la lectura és amb la que estic més inconforme, en concret amb el paràgraf que diu: “Cuando los padres hayan aprendido de nuevo a construir normas, se introducirá el concepto de los premios y castigos, que serán proporcionados a lo que hagan los niños” (Nardonne i Bolmida, 2008: 56). El que proposa aquest fragment és utilitzar el mètode conductista basat en reforçaments externs. És cert que el conductisme funciona però jo crec que ens hem de demanar el tipus de persona que volem ajudar a crear, volem que requereixi d’altres per regular-se? O pel contrari, volem que es reguli per ella mateixa?. Crec que hem de reflexionar sobre això perquè jo no estic en contra de què puntualment, quan ja les coses s’han parlat i no pots arribar d’una altra forma, s’apliqui aquest mètode; arriba un moment que és necessari posar un càstig a determinades conductes però, és necessari fer-ho amb totes les conductes dels infants?

A més, una persona que no tingui uns coneixements sobre els tipus de models educatius que hi ha, si llegeix aquesta darrera part de l’article, molt probablement ho apliqui tal com ell l’ha entès. Per tant, en la meva opinió quan un autor posa aquesta classe d’estratègies ha de posar també les seves conseqüències o la manera d’aplicar-les efectivament. Per exemple, hauria de posar que els reforçaments, sobretot en els infants més petits, s’han d’aplicar immediatament perquè tinguin efectivitat, que no podem abusar d’aquests reforços perquè fem que els infants siguin cada vegada menys autònoms o que els premis o càstigs han de tenir relació amb el problema que es vol solucionar. Un exemple d’aquest darrer aspecte i que moltes vegades fem malament és que un infant fa una cosa bé i li regalem una pel·lícula per exemple, després està jugant amb els seus cotxes i els fa malbé contínuament; una actuació molt comú és agafar la pel·lícula que li havíem donat per una conducta positiva i llevar-se-la, és a dir, li estem llevant un objecte que no té res a veure amb el que ha fet malament i que a més li havíem donat per una conducta adient.

Per tant, hem de pensar que tots els mètodes tenen una part positiva si els apliquem bé però cal que algú ens expliqui el transfons d’aquests si no volem que sigui pitjor el remei que el problema. També crec que la comunicació és molt necessària i que s’ha de treballar des de petits, però tots hem de recordar quan teníem l’edat dels 14, 15 o 16 anys on les xerrades contínues sobre el que està bé i el que està malament avorreixen. Per això hem de pensar la informació que volem transmetre però també la manera que utilitzarem per fer-ho.

Una altre fragment que ha sortir a debat ha estat el dels mitjans de comunicació. Aquest diu així:

“La buena utilitzación de los medios de comunicación favorece el crecimiento cognitivo, y la posibilidad de leer y valorar opiniones diferentes con respecto a los acontecimientos de la actualidad y de las crónicas estimula el espíritu crítico y, con ello, la consecución de la autonomía personal” (Nardonne i Bolmida, 2008: 53).

Un dels companys ha dit que no coneix a ningú que utilitzi els mitjans de comunicació per contrastar les seves idees i que més que res les utilitzem per reafirmar-les. És cert que estem a una societat on hi predomina la passivitat i el conformisme, on repetim com lloros allò que altres diuen sense arribar a plantejar-nos que és el que nosaltres pensem sobre això. Crec que és sobretot en la política on passa això, on tots defenem el que pensem d’un partit o d’un altre amb les mateixes paraules utilitzades per algun amic, els nostres pares o els mateixos polítics de la televisió. No obstant, no crec que això es produeixi a nivell general i sí que hi ha altres aspectes en què la gent veu una informació i una altra i està obligada a triar entre ambdues informacions, segons el seu criteri.

Quan els infants són més petits és el moment en què aquesta actitud de comparar s’ha de fomentar i crec que és treball de tota la societat ajudar a fer-ho. Quan ja són més grans i ja s’han creat unes idees a partir del que han vist, que si no fomentem l’esperit crític seran les idees que tenen els seus pares o la gent més propera a ells, és més difícil (encara que també s’ha de treballar) canviar aquestes idees. Per tant, la nostra etapa és un moment crucial, des del meu punt de vista, per despertar l’esperit de triar, d’ensenyar-los que no tot és vàlid.

Centrant-me en els dos models de família, les característiques més destacables de cada model són:

MODEL HIPERPROTECTOR:

• Missatge: “No et preocupis de res; els teus pares ho resolem tot”, ets un incapaç que sense la família no pots aconseguir res.
• Fill queda en posició d’inferioritat.
• Creen a una persona que només sap rebre, egoista.
• El incompliment de les regles no comporta cap sanció.
• Constants preguntes als fills per saber coses de la seva vida.
• Provoca baixa tolerància a la frustració perquè sempre que demano, rebo.
• Problemes escolars: els pares pensen que els educadors són incapaços i obvien la responsabilitat dels seus fills.

En aquest cas, tot i que els pares pensen que estan fent el millor per als seus fills, l’únic que els transmeten és la seva imatge d’infància: d’un infant incapaç de fer les coses per sí mateix. El fet que sempre se’ls passi tot per damunt sense tenir cap tipus de repercussió no els protegeix, sinó que els fa més dèbils enfront d’altres infants que sí que han aprés a responsabilitzar-se dels seus actes. A més, jo vaig conèixer una nena que a l’escola tenia aquesta hiperprotecció per part de la  mare i l’únic que va aconseguir aquesta mare va ser que la seva filla fos marginada per la resta d’infants, ja que ningú volia acostar-se a una nena que sempre tenia a la seva mare darrera, que si passava qualque cosa, la mare venia a parlar amb aquell infant...

Aquests pares estan tan avesats en protegir-los dels perills que no se n’adonen que el veritable obstacle pel desenvolupament dels seus fills és la seva actuació de barrera, de no deixar-lo fer i desfer segons els seus errors i encerts que, al cap i  a la fi, són la manera que tenim d’aprendre. 

MODEL DEMOCRÀTIC PERMISSIU:

• Tots els membres discuteixen totes les qüestions relatives a la direcció de la família.
• Els pares cedeixen a les peticions dels infants i canvien constantment les normes.
• Problemes escolars: critiquen las metodologies escolars, ja que segons ells són autoritaris.

En aquest cas crec que el que està passant és que els pares estan portant una relació simètrica amb els infants, sense prendre decisions que com a persones adultes i com a pares els hi pertoca triar. Hi ha determinades edats en les que els infants el que necessiten és cercar límits, fins a on poden arribar i si no troben els límits en la seva família després es donaran de cara amb la realitat que hi ha fora i serà més traumàtic per a ells. El fet de veure com sempre s’imposa la seva voluntat fa que es passi de la llibertat al llibertinatge, sense respectar cap tipus de norma.

El que tenen aquests dos models de família en comú és que el seu objectiu és la pau familiar i, per tant, tot ho fan per no arribar al conflicte; uns (hiperprotectors) deixant passar aquestes situacions i llevant responsabilitat als seus fills del succeït, i altres (democràtics/permissius) canviant les regles. D’aquesta manera, tots dos rebutgen el conflicte sense adonar-se que aquest és necessari per avançar en la vida i que el problema està en com l’abordem.

Per últim n’Iñaki ha posat un parell de frases incomplertes i nosaltres les hem omplert individualment i després en grup; les frases i les respostes de tots són:

Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem i és possible que...

Problemes per desenvolupar la personalitat i les capacitats socials

Manca de confiança en un mateix ja que aquesta es construeix a partir dels èxits i fracassos.

Manca d’autonomia.

Pèrdua de referència.

Anul·lació.

Oblidar les seves necessitats.

Se sent no escoltat.

Frustració.

Exclòs, enfadat.

Si no posem límits és possible que...

Els no límits ens posen on no volem estar.

No creem expectatives en el nen/metes.

Conductes de recerca.

Problemes de sociabilització i d’integració (frustració per trobar-se amb la realitat).

Llibertat sense compromís (llibertinatge).

Persones poc definides, amb problemes d’identitat de saber qui som.


Per deixar l'article plasmat de manera molt clara he volgut fer un petit esquema sobre aquests dos tipus de família i el que comporten (per veure-la gran s'ha de fer clic en la imatge): 

"Un lugar donde quedarse"

Avui hem vist la pel•lícula “Un lugar donde quedarse” i hem estat reflexionant. Crec que aquesta pel•lícula mostra com una parella busca el calor d’una llar a partir del moment en que els pares del noi els diuen que marxaran.  El fet que es sentin tan decebuts és perquè ells ja havien pensat una vida al seu costat perquè el que volien era una família i se’ls ha trencat el pla de vida que havien pensat. 

A més, quan decideixen cercar un altre lloc on viure sempre visiten llocs on hi ha alguna persona coneguda i van a les seves cases. Cerquen una família on sentir-se a ple però al final se’n van a la casa on vivia la dona quan era petita; al final, penso s’adonen que la família que ells cerquen és la formada per ells. 

A classe hem estat parlant de què moltes vegades volem que els infants, ja siguin els nostres fills o els nostres alumnes, siguin el que nosaltres som o el que nosaltres voldríem ser. Quantes vegades hauré sentit: “es que quiero que tenga lo que yo no tube”. Moltes vegades en comptes de guiar els infants, els pressionem perquè agafin el camí que nosaltres creiem que és el millor sense deixar-los que siguin ells els que equivocant-se i tornant a provar-ho decideixin com volen ser; al cap i a la fi som una influència més de totes les que es trobarà i a partir de tot això el nen construirà la seva personalitat. 

Això està molt relacionat amb el que els infants als que estem influint pensaran després; és a dir, que si com la dona de la pel·lícula que insisteix en què el seu fill digui tota una sèrie de conceptes, nosaltres els mostrem un camí en què l'únic que està bé és ser d'una determinada manera els infants acabaran per rebutjar a la gent que no és com ells. Per tant, amb aquestes actituds no estem contribuint a fer una societat inclusiva on tots som diferents però iguals en dignitat. 

La cançó d'avui va per tothom, perquè tots som diferents i és això el que ens fa ser especials :D 

3 / 04 /2012 - Disciplina inductiva

A la darrera classe abans de les vacances de Setmana Santa hem continuat parlant de la família, en concret de les funcions que aquesta ha d’exercir i dels estils de comportament dels pares. Quan parlàvem de la família democràtica ha sortit un concepte nou per a mí: la disciplina inductiva. N’Iñaki ens ha dit que parlaríem sobre això després de vacances però he volgut cercar aquest terme per tal d’entendre’l un poc abans d’endinsar-nos en ell.

Cercant documents que parlessin sobre la disciplina inductiva he trobat un document molt interessant d’en Félix López que a més de parlar de la disciplina inductiva també parla sobre les funcions de les que hem parlat avui, de la incondicionalitat de la família (terme del que vàrem parlar quan parlàvem de l’afecció).

Hi ha molts d’apartats que hem donat a classe i que m’ha agradat trobar en un document per tal d’ampliar els PowerPoint  i les informacions donades a classe. Un dels apartats és Com han de ser les figures d’afecció i aquest ja ho vàrem veure quan parlàvem sobre aquest tema (dia 20/03/2012 per si algú ho vol cercar als seus apunts) i aquí està més ampliat. Per tant, crec que és un bon document per concretar tot el que hem donat i que a més afegeix un nou tema com és la disciplina inductiva.

Al final del document hi ha un apartat que m’ha semblat força interessant que dóna consells als pares sobre com dirigir-se als seus fills en determinades situacions, són una sèrie d’estratègies que tant serveixen als pares com a nosaltres com a futurs docents. 

Aquí deixo el document per si algú vol tenir un resum d'alguns dels aspectes que hem anat veient fins ara, esper que us serveixi d'ajuda!

El link és http://www.aidex.es/publicaciones/jorn-cc/cc-08.pdf

Activitat 6 (27 / 03 / 2012)

En la classe d’avui hem passat de parlar de les emocions en sí a les emocions relacionades amb l’àmbit familiar. Per començar a endinsar-nos en aquest tema hem fet servir la mateixa manera de treballar que utilitzem quan apareixen conceptes nous. Primer, individualment hem fet una definició del que nosaltres enteníem per família i, aquesta s’havia de poder adaptar als diferents tipus de famílies que coneixem. La veritat és que aquesta vegada m’ha costat bastant fer una definició del que per a mi era una família; no se si era perquè mai m’he demanat això o perquè estava una mica espessa. No obstant, la definició que he pogut fer ha estat que la família és l’estructura social amb la que l’infant estableix un vincle afectiu i li ofereix un ambient sa de creixement.

En segon lloc, i ara en grups de tres o quatre persones hem hagut de posar les nostres definicions en comú, i després contrastar-les amb el gran grup. La definició que ha sorgit entre tots és que és una institució de socialització (fa de transmissor de cultura, llengua...) que compleix les funcions de satisfer les necessitats bàsiques dels seus membres, tot interrelacionant-se entre ells. Serveix com a model de referència fent de mediadora per a la incorporació de l’individu a la societat i comparteixen un espai i un temps.

Una definició que ens ha mostrat n’Iñaki i que m’ha agradat molt és que la família és aquell grup de persones (amb metes i objectius comuns, unes estructures clares...) que viuen en una mateixa casa (o espai) i es barallen (hi ha una relació: diàleg discrepàncies...) com a mínim un cop al dia.

No hem de confondre família amb llar, ja que aquest darrer és l’espai físic on habita la família i on poden habilitar més d’una (llars unifamiliars, bifamiliars, o de més famílies).

He dit que la família compleix una sèrie de funcions bàsiques i aquestes poden incloure les següents:

• Comunicació: utilitzant mètodes verbals o paraverbals; és fonamental pel densenvolupament de l’afectivitat, el suport, l’autoritat, la comprensió...

• Afectivitat: la relació d’estima és imprescindible per un desenvolupament normalitzat de l’individu.

• Suport: de múltiples formes (econòmic, afectiu, cultural...).

• Adaptabilitat: per mantenir relacions internes (entre els membres del grup) i externes (amb la societat, a nivell cultural, econòmic, laboral, higiènic, etc.). Els processos d’adaptació de la família sorgeixen en funció de les diferents etapes del seu cicle vital (naixement d’un fill, mort d’un component...).

• Autonomia: els individus necessiten un cert gran d’independència per facilitar el seu creixement i maduració.

• Regles i normes: de comportament per afavorir la convivència. Aquestes normes faciliten les relacions i identifiquen els papers de cada membre de la família. Per aconseguir aquest objectiu és necessari començar pel cuidat afectiu (Brazelton, 2005: 177) i, a mesura que incrementem els límits també hem de fer-lo amb l’afecte. Perquè hi hagi disciplina tant a la família com a l’escola primer ha d’haver respecte, unes normes consensuades, una coherència d’actuació per part dels pares, cuidadors o adults (per exemple si no volem que es cridin entre ells no podem cridar-li a la nostra parella) i, per últim motivació  ja que la falta d’aquesta darrera crea indisciplina.

*Aquestes funcions no són les úniques però ha estat el repertori que més m’ha agradat dels que he trobat sobre aquest tema.

Actualment, ja no hi ha una estructura familiar com abans (pare, mare i fills) sinó que ens trobem diferents tipus d’estructures familiars com ara les monoparentals, de parella homosexual, adoptives, separades, reconstruïdes, viudes, extensa, avis i nets amb mare adolescent o no.

Cada família és diferent i, per tant, té el seu propi estil d’ensenyament, la seva metodologia segons el grau de control, la comunicació establerta entres els membres, les exigències de maduresa i l’afecte en relació. Aquests estils poden ser: autoritari, permissiu, negligent  o democràtic.

*Els aspectes que s’han anat incorporant de nou, tant els afegits pels meus companys, com pel professor o  que he aconseguit d’altres fonts d’informació estan en altres colors.

Bibliografia:

Apunts de Desenvolupament i Educació Socioemocional en la primera infància 2011-2012 (segon semestre).

Apunts de Psicologia de l’Educació de Segon Grau d’Educació infantil 2011-2012 (primer semestre).

BRAZELTON, T.B (2005). Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña precisa para vivir, crecer y aprender, La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas (177 – 191).  Barcelona: Graó.  

Fonts electròniques

http://www.slideshare.net/juanitojoaquin/estilos-de-familia

http://www.bebeclick.com/tienda/catalog/familia-cual-funcion-n-59.html?newsPath=14&osCsid=37dbde274c4fe033be47de94

22 / 03 / 2012 - Vídeo "Sentir"

En la classe d’avui hem vist un vídeo que es diu “Sentir” i s’havien proposat una sèrie de qüestions abans de veure’l que desprès he emplenat amb els apunts que anat agafant. Les qüestions són les següents:

-         Quins aspectes trobes interessants i reforcen el que ja sabies?

• Que hi ha més classificacions sobre quines són les emocions que la que nosaltres vàrem fer. Per tant, com amb quasi tot el contingut que donem, no hem de creure que només hi ha una única possibilitat; a més l’important és la reflexió que va darrera d’aquestes classificacions no la classificació en sí.

• Tardem tota la vida en refinar les nostres emocions. 

• La manera que tenen els infants d’enfrontar-se a les emocions depèn, en gran part, del seu temperament. Per tant,  no tots els infants responen de la mateixa manera als mateixos estímuls.

• El temperament es pot regular/modificar gràcies a la interacció dels pares amb aquest.

• Amb l’aparició del llenguatge millora l’expressió de les emocions.

• Segons creix el nen, les emocions adquireixen més matisos.

• Una mateixa situació pot provocar sentiments oposats; exemple de la taràntula: por i desig.

• La forma que tenim d’educar varia segons el nostre aprenentatge, la nostra experiència.

• Les figures d’afecció han de percebre les demandes dels seus fills, saber interpretar-les correctament i respondre de manera contingent (“sensibilitat dels pares”).

• Segons el caràcter del nen, interaccionem amb ells de forma diferent (feedback).

• Al primer mes:

- El somriure és un acte reflex

- Les interaccions són imprescindibles per un bon desenvolupament emocional

- L’infant necessita sentir-se segur i estimat (vincle)

- Expressa les emocions amb cares involuntàries i grunyits

• Als tres mesos:

- Es comunica mitjançant crits i sorolls

- Sorgeix el somriure social, com a resposta a un estímul positiu

- L’infant s’obre al món exterior; coneix nous entorns i persones.

• Als quatre mesos:

- Diferents tipus de plors (necessaris per comunicar les necessitats) que la mare coneix.

-          Quins aspectes t’aporten nous coneixements?

• Les emocions són el primer llenguatge amb el que els infants i els adults es comuniquen.

• El caràcter es modela, evoluciona amb ajuda i canvia segons les reaccions de les persones que l’envolten.

• Les mares ensenyen als infants diferents estratègies per autoconsolar-se.

• Pel que fa a les investigacions, totes m’aporten coneixements nous. A cada apartat indicaré en cursiva el que pretén esbrinar la investigació i, al costat, el que conclou.

- Quines són les primeres emocions expressades pels bebès? Als tres mesos: sorpresa, plaer, frustració i ira.

- A quina edat poden entendre les emocions dels altres? A quina edat poden associar una veu alegre amb una cara alegre?

Es capaç d’associar la veu alegre de la mare amb la seva cara (a les 12 setmanes); la del pare no.

Es capaç d’associar la veu trista d’una dona desconeguda amb la seva cara (15 setmanes); la del pare no.

Relaciona la veu trista del pare amb l’expressió de la cara (18 setmanes).

- Com afecta el caràcter a la resposta emocional del bebè davant el món? Canvia durant els primers tres anys de vida? Segons el caràcter de cada nen, uns necessiten més o menys estimulació.

Als nou mesos tornen uns infants i es vol estudiar l’ira, l’alegria i la por posant una barrera transparent entre un objecte i l’infant. A aquesta edat tornem a trobar respostes diferents segons el caràcter: el nen vol l’objecte, li dóna por la marioneta i li donen por les caretes; la nena ignora l’objecte, li agrada la marioneta i les caretes.

El perquè no reaccionen de la mateixa manera és un altre coneixement nou que he après. Això és degut a què la nena presenta més activitat en el lòbul frontal dret (associat a personalitats més tranquil·les) i el nen en l’esquerre (reaccions exagerades).

A més, segons la investigació, els infants amb reaccions exagerades als quatre mantenen aquest caràcter als nou i als vint-i-quatre mesos.

Els infants tenen un caràcter que marca les seves accions però quan aquest topa amb el món extern, el seu caràcter s’ha d’adaptar.

- L’obediència dels bebès està relacionada amb el seu caràcter?. El cuidat dels fills està influenciat pel caràcter d’aquest, i els pares han d’actuar en conseqüència a aquest caràcter.

- Saben utilitzar la informació emocional de l’expressió facial dels adults per decidir com reaccionar? La conclusió és que als deu mesos els nens aprenen a cercar consell en l’expressió facial dels progenitors.

- Tenen els infants mecanismes incorporats per autoalleujar-se? Les emocions dels infants poden regular-se amb distraccions externes i amb diferents eines pròpies.

- Amb que recursos per controlar l’ansietat conta un infant de dos anys? Als 24 mesos han adquirit habilitats pròpies per superar la por.

- Com tracten els infants de caràcters diferents la frustració? Cada nen té el seu propi estil de controlar els seus sentiments quan s’enfronta a la frustració.

- A quina edat adquireixen consciència de les emocions morals (orgull, vergonya, xafogor)?

Adquireixen consciencia de sí mateixos al voltant dels dos anys i la sensació de vergonya apareix quan es reconeix amb sí mateix però també depèn del caràcter.

En aquest cas si que sabia quines eren les emocions morals perquè vàrem parlar  una mica d’elles a una classe però no sabia a quina edat apareixien ni que la seva aparició estava relacionada amb el fet de prendre consciència d’un mateix.

- Quan experimenten els infants l’orgull i la vergonya? Que provoca aquests sentiments i com s’expressen? Quan l’infant és conscient del seus èxits i fracassos apareixen l’orgull i la vergonya.

-          Quins aspectes trobes que són susceptibles de debat / discussió?

• La fiabilitat i l’ètica de les investigacions dutes a terme.

• Les dones expressen emocions de manera més clara que els homes.

• Es manté el caràcter inicial del bebè durant tota la vida?

• Relació entre l’obediència i el caràcter.

-          Quina funció compleixen les emocions morals?

Les emocions morals són l'orgull, la vegonya i el xafagor i la funció que crec que tenen és expressar, mostrar els moments d'èxit o fracàs de cada persona. 

-          Reflexió global del vídeo.   

Per començar, voldria dir que el veure aquest vídeo m’ha provocat un sentiment ambivalent. Per una banda, crec que ha estat molt bé el fet de poder veure mitjançant investigacions aspectes molt curiosos i importants sobre la vida emocional dels infants; per l’altre costat, les situacions provocades per poder respondre a les preguntes plantejades pels investigadors i per bona part de la societat, crec que són cruels i no reflexen l’estima pels infants de la qual parla el vídeo.

És cert, que tot el que sabem ho sabem gràcies a investigacions però crec que hi ha altres formes d’observar els comportaments dels infants que no suposen el patiment d’aquest de manera provocada. A més, tal com m’ha dit en Iñaki els infants es troben situacions similars en el dia a dia, però crec que ja que se les trobaran igual no cal provocar-los encara més patiment.

A més, l’eficàcia d’aquestes investigacions és dubtosa ja crec que la ràtio d’infants agafats per treure una conclusió és molt reduïda com per generalitzar-la a tota la població. També, el fet de ser investigacions on el observador està participant en aquesta crec que no et permet controlar totes les variables i, per tant, tampoc t’assegura la certesa. L’últim motiu pel que penso que les probes són poc fonamentades i fiables és perquè crec que, com passa en moltes investigacions, els investigadors estableixen unes hipòtesis i es dediquen a provocar l’afirmació d’aquestes. Per exemple en el cas de què “les dones expressen més que els homes” crec que durant la prova les dones es mouen més i gestualitzen més que els homes, és a dir, han triat homes molt passius i dones molt cridaneres.  

El vídeo m’ha ajudat molt a aprofundir en el concepte que ja varem veure una mica per damunt: el temperament. Al final, la idea que jo he agafat és que tots els infants neixen amb temperaments diferents que marquen el seu desenvolupament però que aquest temperament no és fix sinó que es pot redirigir amb les nostres actuacions. Per tant, hem de defugir de la idea de què tots els infants són iguals i necessiten de la mateixa estimulació per part nostra. És important que els adults disposem de paciència i comprensivitat per tal de modificar les reaccions del nen davant del món. Depèn del caràcter de cada nen hem d’actuar nosaltres i hem de ser conscients que no tots els  infants necessiten els mateixos estímuls per sentir-se bé i ens hem de saber ADAPTAR.

Per si algú vol veure el vídeo, deixo l'adreça:  http://www.tu.tv/videos/baby-human-sentir